13 d’agost 2007

UME: Més enllà de les emergències

Com que la pluja del meu país no sap ploure, com cantava en Raimon, torno a comentar un dels temes estrelles de l’estiu: la UME.

Les persones que em coneixen saben que en penso de la UME. Podríem dir, que soc dels pocs dins el món dels bombers, que mostro el meu rebuig més absolut i ferm que cap militar espanyol faci de bomber en els Països Catalans. Per la seva doble condició de militar i d’espanyol.

A continuació, adjunto un article, publicat la pàgina del
Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, on també és qüestiona quina és la finalitat d’aquesta Unitat Militar d’Emergències...
UME: Més enllà de les emergències
Amb la decisió de crear la Unidad Militar de Emergencias, el govern espanyol iniciava la constitució d’una unitat atípica dins unes forces armades. Les recents experiències de desastres ecològics com l’enfonsament del petrolier Prestige davant les costes de Galícia o la tragèdia d’Almeria on 11 membres del servei d’extinció d’incendis forestals van morir calcinats, semblaven trobar resposta amb la creació d’aquesta unitat. La decisió de l’administració Zapatero d’enfocar recursos militars a la gestió d’emergències com els incendis forestals, habituals durant els estius a la geografia peninsular, tenia evidents rèdits polítics i mediàtics a curt termini.

Però la constitució d’una gran unitat de mida divisió amb cinc batallons, un regiment i destacaments i elements especialitzats va més enllà de la simple cerca d’eficiència en la gestió d’emergències i planteja un seguit de problemes, en absolut menors. Si políticament la dedicació de recursos militars, humans i materials, exclusivament a emergències sembla a primer cop d’ull un coup de force presidencial per respondre a problemes greus, un examen més acurat revela elements político-institucionals espinosos, un desenfoc clar en la funció de les forces armades i una estratègia equivocada respecte les emergències.
UME: Una taifa?
El comandant de la unitat és el President del Govern, que pot delegar en un ministre (Interior, Medi Ambient, Indústria..?) el comandament i control de la unitat i les seves operacions. Aquesta línia directa amb el poder executiu probablement condiciona les actuacions de la unitat, però és de facto una desconnexió operativa respecte l’estructura de les forces armades. Es crea així una taifa més en l’arquitectura de les forces armades que haurà de generar els oportuns mecanismes de coordinació específics per evitar duplicitats i solapaments amb altres serveis preexistents, i a més, civils.
Competències i competència
La UME proporciona al president del govern la capacitat d’intervenir sota ordre directa seva o d’un ministre delegat a tal efecte en emergències arreu del territori de l’Estat. Òbviament existeix un problema jurídic en tant que aquesta matèria ha estat transferida a governs autonòmics, que disposen dels seus propis recursos humans i materials per exercir-la. Euskadi i Catalunya ja han expressat els seus dubtes sobre això. Més enllà de l’eficiència del conjunt no sembla tenir molt sentit disputar la titularitat de la intervenció d’una emergència a no ser que es calculi l’eficiència en termes mediàtics, polítics per tant. Està fent l’Estat la competència mediàtica als bombers autonòmics? I, en tant que agents de l’autoritat, també als policies autonòmics? Si l’Estat està buscant aplicar la doctrina Dion també a les emergències, el que farà es introduir ineficiències en una matèria sensible, de la que en depenen vides en última instància.
La funció dels militars en emergències
Els militars tenen funcions evidents en la gestió d’emergències i catàstrofes, no cal qüestionar-ho això. Però cal tenir clar perquè les tenen. Els militars disposen de recursos materials que no són a l’abast de cap altra organització: transports aeris, terrestres, navals i amfibis; material de campanya; generadors d’energia; aliments de campanya; sistemes de comunicacions; sanitat de campanya, etc. També disposen d’intangibles molt importants: disciplina, organització, etc. Alhora disposen de la capacitat d’aplicar la força per mantenir l’ordre i l’imperi de la llei en absència de forces policials, que són les adequades per fer-ho.

Els militars poden, en conseqüència, prestar serveis molt importants en emergències de diferent nivell, i són alhora l’últim recurs quan les organitzacions civils són destruïdes o sobrepassades per l’impacte d’una catàstrofe. La pregunta és doncs, cal limitar a una sola unitat especialitzada l’assistència en emergències? Si es contesta afirmativament es renuncia a un gegantí pool de recursos tangibles o intangibles. Si es respon negativament seria d’esperar que sigui perquè es considera possible l’ús de recursos militars en la gestió d’emergències i catàstrofes.
La funció de les forces armades en qualsevol país, la seva defensa militar, no és obstacle per a que una societat no disposi d’un potent instrument i un multiplicador en cas d’emergència o catàstrofe. L’ús de recursos militars és constant en aquests casos: per exemple en les inundacions a Alemanya o el Regne Unit, en l’impacte de l’huracà Katrina al sud dels Estats Units, o d’unitats especialitzades Israelis en els terratrèmols a Turquia.
Per tant l’eficiència del conjunt no s’incrementa competint amb les organitzacions civils en fer el mateix, sinó en completar i multiplicar les seves capacitats, amb els mitjans i la organització que els civils mai podrien desplegar.
Command & Control
Si el que es busca és la màxima eficiència, llavors caldrà un sistema flexible que permeti l’ús dels recursos més adequats a les circumstàncies sota control de qui correspongui, militar o civil. Quin problema hi ha que un cap de bombers, un director general o un alcalde disposi durant una emergència del control d’un recurs militar? Les limitacions reals les imposa la descoordinació, la falta d’interoperabilitat i xarxes de comunicació no integrades, problemes que cal resoldre.
Conclusions
Si la UME és una aposta per projectar una bona imatge del President que decideix unilateralment com els utilitza, s’erra. De la mateixa manera que si algú pensa que, un cop retirat el servei militar obligatori, aquesta es una via per obtenir cohesión nacional. Ambdós objectius portaran inevitablement problemes polítics i seran vistos com interferències, complicant la percepció de les intervencions.Els recursos militars no tenen perquè ser absents davant les emergències però la via ha de ser maximitzar l’eficiència. Si la doctrina d’ús es basa en disposar de bombers militars per als focs dels estius llavors implícitament s’admet que les forces armades estan sobredimensionades. Si no es així, en comptes d’una UME cal més formació i coordinació, proporcionant recursos adients a aquells que sobre el terreny combaten les emergències.
David Bajona