Aprofitant que no tenim gaire feina, per no dir res, a nivell de CCA, ja que els incendis que s’inicien, ràpidament son extingits i no ens donen ni temps d’activar-nos, com que també he estat formador durant aquests 3 anys a l’Escola de Bombers, explicant “Història dels Bombers” a les noves promocions de Bombers, enganxo un article molt interessant d’un company de Sabadell, que aquests dies està corrent pel correu intern dels parcs de bombers...
Petita història de la vida i la mort de l'Escola de bombers
(El Parlament de Catalunya aprova el 18 de juliol del 2007 la creació de l'Institut de Seguretat de Catalunya)
L'Escola de Bombers de Catalunya es va crear el 1983. Pionera en el conjunt de comunitats autònomes acabades d'estrenar amb la democràcia, no va saber pair el creixement que li comportava l'èxit assolit en pocs anys. A començament dels 90, l'augment de personal administratiu i la necessitat de tasques editorials van reduir els espais que havia tingut fins llavors per dur a terme la formació dels bombers de tot Catalunya. Van venir a formar-se, també, bombers d'altres autonomies i fins i tot personal de fora del món de bombers, com policies locals i altres col·lectius.
Aquesta reducció d'espais, per una part, però sobretot una manca de pressupost que permetés solucionar els problemes des d'un altre vessant (compra de material, formació per als instructors, externalització de l'elaboració de documentació docent...) van provocar un declivi en el funcionament de l'escola. Cada cop feien falta més recursos, la plantilla de bombers augmentava, i els instructors, sense cap mena d'alicient, van anar sortint disparats enfora, centrifugats per un remolí barreja d'ineptitud política per redreçar l'escola i d'impotència per tirar endavant amb les limitacions amb què havien quedat.
Al llarg dels anys, hi van quedar de manera fidel un parell de puntals que van anar aguantant com van poder l'estructura corcada d'una escola que, ancorada en el prestigi dels primers anys, s'autoexigia molt més del que podia donar. Mai es recompensarà el mèrit d'aquests instructors que, com els companys que els van haver de deixar abans, van mantenir viva, a còpia d'enginy, de voluntat i de bona fe, una institució que hauria d'haver estat un referent a Europa.
Per contra, i a causa de l'abandó de polítics i tècnics, l'escola de bombers va anar perdent capacitat de treball progressivament. La formació permanent, pactada amb els sindicats en els acords del 98, després d'aquella època de reivindicacions intenses, encara avui, gairebé deu anys més tard, s'ha de complir. Moltes vegades, la resposta a aquesta manca d'atenció per part dels successius governs vers els bombers (escola i resta de branques del col·lectiu), era que no es podia invertir més en el nostre cos perquè la creació de la policia pròpia demanava un esforç extraordinari. Contínuament els bombers hem sentit de boca de consellers i conselleres i directors generals que, un cop muntada la policia, els recursos anirien a adreçar el cos de bombers.
En la decadència gradual de l'escola de bombers hi ha, però, sotracs importants, començant, per exemple, per les molèsties que començaven a ocasionar les pràctiques amb fum en les facultats de la Universitat Autònoma que cada cop es construïen més i més a prop de l'antiga ubicació de l'escola.
Un altre entrebanc important va ser el fet de deixar marxar instructors molt professionals i vàlids, com s'ha indicat abans. Ara bé, el cop mortal de necessitat va ser el trasllat a l'interior del recinte de l'escola de policia. Al costat de construccions faraòniques, amb aules i despatxos i instal·lacions esportives dedicats a la formació de policies, l'escola de bombers s'havia d'enquibir en un edifici minúscul, situat en un cul de sac, sense possibilitats d'oferir als seus alumnes cap tipus de pràctiques. S'ha fet dur durant tot aquest temps el fet d'anar a un lloc que, en teoria, havíem de considerar casa nostra, i sentir-se vigilat i fiscalitzat havent de presentar la documentació davant d'una barrera física, que a partir d'aquell moment es convertia per a molts, també, en psíquica.
Hi ha altres factors que han fet mal a l'escola. Per exemple, no ha estat prou a prop dels parcs (segurament també per manca de pressupost) d'una manera més directa que amb la tramesa de fitxes. L'invent dels formadors de regió també ha afectat molt negativament. Al costat de gent il·lusionada i seriosa s'han infiltrat persones en busca de punts per a futurs ascensos professionals que han donat nivells de classe baixíssims i que, conseqüentment, han desmotivat encara més els bombers que volien alguna mena de formació.
El descens imparable de l'escola de bombers acaba el dia 18 de juliol del 2007, data ben escollida pel Parlament de Catalunya per dictar definitivament la sentència de mort de la nostra escola. La creació de l'Institut de Seguretat de Catalunya (ISC) no és res més que l'absorció semiamagada de l'escola de bombers per part de l'escola de policia. Si fins ara érem uns rellogats, ara sí que serem la germana pobra. La ubicació és la mateixa i, per tant, ens podem oblidar de les pràctiques. L'edifici és el mateix, perquè ara que s'hi ha fet obres per ampliar-ho (recordem de l'escola bàsica que el doble de zero és zero) és d'esperar que els bombers continuaran utilitzant el que fins ara s'anomenava escola de bombers, i no la resta d'instal·lacions. ¿Que no? Ja ho veureu.
La nota explicativa de la llei que crea l'Institut aquest, publicada a la Intranet pel Gabinet de Comunicació del nostre Departament diu molt clarament que s'unifiquen les escoles de policia i de bombers. Si és tan evident, no caldria, doncs, especificar més endavant que "El nou ISC no només formarà a policies, sinó també a altres professionals de la seguretat pública com ara bombers, personal de protecció civil, agents rurals...". Per cert, que aquesta és l'única vegada que la nota col·loca el bombers en segon lloc, després de la policia. A partir d'aquí, sempre que parla dels diferents cossos que formarà aquest Institut, apareix el personal de protecció civil abans que nosaltres. Només s'han descuidat la UME.
Els bombers necessitem un centre formatiu propi, un lloc de referència on la base de l'ensenyament sigui la seguretat enfront d'emergències. Una escola exemplar amb aules dignes, amb un camp de maniobres ben equipat, amb capacitat per editar material educatiu en tots els formats possibles. Amb prou personal com per donar una formació molt més extensa als bombers de nova incorporació i, a més, oferir una formació continuada de qualitat a tots els membres del cos. Necessitem una escola que faci que els bombers la sentin com a seva, que hi vegin una entitat rigorosa, que tingui prou recursos per formar de manera seriosa el personal que en depèn.
Això seria molt car, ja ho sabem, però bé que ens omplim la boca dient que Catalunya és un dels motors d'Europa, que ens podem comparar amb qualsevol estat independent avançat, etc. Quan era consellera del nostre Departament l'Honorable senyora Montserrat Tura, en una visita a un parc, baixant per uns moments a l'alçada del poble per fer veure que l'escoltava, va rebutjar la demanda d'un bomber en el sentit de potenciar l'escola de bombers, explicant que la idea del seu departament era crear un ens global per tractar la seguretat. Allò va ser l'avís del que ha arribat avui, la mort de l'escola de bombers.
Els bombers hem d'intentar fer la nostra feina cada cop millor, com puguem. Cada cop que solucioneu un problema, tingueu un record per l'escola de bombers, pel que hauria pogut ser, i per la gent que va intentar fer una realitat del que avui s'ha carregat el Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Bon Rotllo (ai, perdó: i Participació).
Àngel Garcia Garcia.
Caporal del Parc de Granollers
29 de juliol del 2007
(El Parlament de Catalunya aprova el 18 de juliol del 2007 la creació de l'Institut de Seguretat de Catalunya)
L'Escola de Bombers de Catalunya es va crear el 1983. Pionera en el conjunt de comunitats autònomes acabades d'estrenar amb la democràcia, no va saber pair el creixement que li comportava l'èxit assolit en pocs anys. A començament dels 90, l'augment de personal administratiu i la necessitat de tasques editorials van reduir els espais que havia tingut fins llavors per dur a terme la formació dels bombers de tot Catalunya. Van venir a formar-se, també, bombers d'altres autonomies i fins i tot personal de fora del món de bombers, com policies locals i altres col·lectius.
Aquesta reducció d'espais, per una part, però sobretot una manca de pressupost que permetés solucionar els problemes des d'un altre vessant (compra de material, formació per als instructors, externalització de l'elaboració de documentació docent...) van provocar un declivi en el funcionament de l'escola. Cada cop feien falta més recursos, la plantilla de bombers augmentava, i els instructors, sense cap mena d'alicient, van anar sortint disparats enfora, centrifugats per un remolí barreja d'ineptitud política per redreçar l'escola i d'impotència per tirar endavant amb les limitacions amb què havien quedat.
Al llarg dels anys, hi van quedar de manera fidel un parell de puntals que van anar aguantant com van poder l'estructura corcada d'una escola que, ancorada en el prestigi dels primers anys, s'autoexigia molt més del que podia donar. Mai es recompensarà el mèrit d'aquests instructors que, com els companys que els van haver de deixar abans, van mantenir viva, a còpia d'enginy, de voluntat i de bona fe, una institució que hauria d'haver estat un referent a Europa.
Per contra, i a causa de l'abandó de polítics i tècnics, l'escola de bombers va anar perdent capacitat de treball progressivament. La formació permanent, pactada amb els sindicats en els acords del 98, després d'aquella època de reivindicacions intenses, encara avui, gairebé deu anys més tard, s'ha de complir. Moltes vegades, la resposta a aquesta manca d'atenció per part dels successius governs vers els bombers (escola i resta de branques del col·lectiu), era que no es podia invertir més en el nostre cos perquè la creació de la policia pròpia demanava un esforç extraordinari. Contínuament els bombers hem sentit de boca de consellers i conselleres i directors generals que, un cop muntada la policia, els recursos anirien a adreçar el cos de bombers.
En la decadència gradual de l'escola de bombers hi ha, però, sotracs importants, començant, per exemple, per les molèsties que començaven a ocasionar les pràctiques amb fum en les facultats de la Universitat Autònoma que cada cop es construïen més i més a prop de l'antiga ubicació de l'escola.
Un altre entrebanc important va ser el fet de deixar marxar instructors molt professionals i vàlids, com s'ha indicat abans. Ara bé, el cop mortal de necessitat va ser el trasllat a l'interior del recinte de l'escola de policia. Al costat de construccions faraòniques, amb aules i despatxos i instal·lacions esportives dedicats a la formació de policies, l'escola de bombers s'havia d'enquibir en un edifici minúscul, situat en un cul de sac, sense possibilitats d'oferir als seus alumnes cap tipus de pràctiques. S'ha fet dur durant tot aquest temps el fet d'anar a un lloc que, en teoria, havíem de considerar casa nostra, i sentir-se vigilat i fiscalitzat havent de presentar la documentació davant d'una barrera física, que a partir d'aquell moment es convertia per a molts, també, en psíquica.
Hi ha altres factors que han fet mal a l'escola. Per exemple, no ha estat prou a prop dels parcs (segurament també per manca de pressupost) d'una manera més directa que amb la tramesa de fitxes. L'invent dels formadors de regió també ha afectat molt negativament. Al costat de gent il·lusionada i seriosa s'han infiltrat persones en busca de punts per a futurs ascensos professionals que han donat nivells de classe baixíssims i que, conseqüentment, han desmotivat encara més els bombers que volien alguna mena de formació.
El descens imparable de l'escola de bombers acaba el dia 18 de juliol del 2007, data ben escollida pel Parlament de Catalunya per dictar definitivament la sentència de mort de la nostra escola. La creació de l'Institut de Seguretat de Catalunya (ISC) no és res més que l'absorció semiamagada de l'escola de bombers per part de l'escola de policia. Si fins ara érem uns rellogats, ara sí que serem la germana pobra. La ubicació és la mateixa i, per tant, ens podem oblidar de les pràctiques. L'edifici és el mateix, perquè ara que s'hi ha fet obres per ampliar-ho (recordem de l'escola bàsica que el doble de zero és zero) és d'esperar que els bombers continuaran utilitzant el que fins ara s'anomenava escola de bombers, i no la resta d'instal·lacions. ¿Que no? Ja ho veureu.
La nota explicativa de la llei que crea l'Institut aquest, publicada a la Intranet pel Gabinet de Comunicació del nostre Departament diu molt clarament que s'unifiquen les escoles de policia i de bombers. Si és tan evident, no caldria, doncs, especificar més endavant que "El nou ISC no només formarà a policies, sinó també a altres professionals de la seguretat pública com ara bombers, personal de protecció civil, agents rurals...". Per cert, que aquesta és l'única vegada que la nota col·loca el bombers en segon lloc, després de la policia. A partir d'aquí, sempre que parla dels diferents cossos que formarà aquest Institut, apareix el personal de protecció civil abans que nosaltres. Només s'han descuidat la UME.
Els bombers necessitem un centre formatiu propi, un lloc de referència on la base de l'ensenyament sigui la seguretat enfront d'emergències. Una escola exemplar amb aules dignes, amb un camp de maniobres ben equipat, amb capacitat per editar material educatiu en tots els formats possibles. Amb prou personal com per donar una formació molt més extensa als bombers de nova incorporació i, a més, oferir una formació continuada de qualitat a tots els membres del cos. Necessitem una escola que faci que els bombers la sentin com a seva, que hi vegin una entitat rigorosa, que tingui prou recursos per formar de manera seriosa el personal que en depèn.
Això seria molt car, ja ho sabem, però bé que ens omplim la boca dient que Catalunya és un dels motors d'Europa, que ens podem comparar amb qualsevol estat independent avançat, etc. Quan era consellera del nostre Departament l'Honorable senyora Montserrat Tura, en una visita a un parc, baixant per uns moments a l'alçada del poble per fer veure que l'escoltava, va rebutjar la demanda d'un bomber en el sentit de potenciar l'escola de bombers, explicant que la idea del seu departament era crear un ens global per tractar la seguretat. Allò va ser l'avís del que ha arribat avui, la mort de l'escola de bombers.
Els bombers hem d'intentar fer la nostra feina cada cop millor, com puguem. Cada cop que solucioneu un problema, tingueu un record per l'escola de bombers, pel que hauria pogut ser, i per la gent que va intentar fer una realitat del que avui s'ha carregat el Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Bon Rotllo (ai, perdó: i Participació).
Àngel Garcia Garcia.
Caporal del Parc de Granollers
29 de juliol del 2007
